dissabte, 10 de desembre del 2011

Necrològica

 Carrotim Carrotam.
 Hi ha moltes maneres de morir. Quasibé tantes com de matar. Per cada manera de morir n'hi ha una de matar. Aquesta és la màxima que m'ha impulsat a no frenar el meu impuls assassí per culpa de la mediocritat o l'avorriment. Per triomfar al Killer cal ser innovador.

 Em posaré en situació. Es considera arriscat dirigir-se sol com un mussol al sopar del casal d'estiu on no havia de prendre part disposat a enganxar un gomet per enverinar la meva víctima al plat on jo creia que seuria? Sens dubte ho és. No obstant, quan de camí a les voltes Sou Tots Pell, en aquell moment líder empatat en nombre d'assassinats, se'm va posar al davant, no haver-lo apastanagat hauria estat una badada de capsigrany. La sang em va poder. Va ser una mort ràpida i frustrant, com a mi m'agraden. Sense temps per adonar-se de la cagada més que unes mil·lèsimes abans de sentir el ferro roent dins l'estómac. Va ser un digne adversari, però no tant digne com jo.

La història d'Alabaus va ser de més paciència. Ella, previnguda consumidora del bar la Plaça s'estava el primer dia estirada prenent el Sol a la terrasseta d'aquest bonic bar de Castellterçol. Els seus amics, d'entrada tres o quatre, es van anar multiplicant amb el temps de fer el cafè. Un bon guepard espera abans de llençar l'atac que la seva presa estigui feble i allunyada de la resta. Vaig aplicar la seva visió de la cacera i durant una setmana vaig anar a fer el cafè perquè agafés confiança. Sí, sí, ella deia el primer dia que no havia jugat gens al killer. Ja li va estar bé. Aquí qui no juga mor. Bé, quasi tothom té aquest destí. El cas és que, veient que Alabaus començava a baixar la guàrdia, em vaig armar amb una pastanaga de Rocco Siffredi i em vaig dirigir al bar en qüestió. Demaní com sempre un cafè amb gel, la rutina és la màxima enemiga de la suspicàcia, i vaig agafar un diari ben decidit. Aquest cop sí, li vaig veure el coll ben tendret darrera la melena rossa. Ben exposada en una taula al centre de la terrassa i d'esquena a la barra. El meu treball havia fet efecte. L'únic conscient del perill, un amic seu que veient-me entrar li deia que jo podria perfectament ser el seu assassí, inconscient però, ell, de la transcendència de les seves paraules. Em vaig excitar, la seva sang em cridava. Sentint aquesta conversa i, amant de l'èpica de les situacions inesperades, vaig decidir satisfer al Nostradamus de pacotilla i tal com em dirigia a la que seria la meva taula, vaig canviar imperceptiblement la trajectòria i em vaig dirigir a ella. Em va veure a temps per espantar-se molt. Se li va glaçar la sang. Mentre em posava la mà a la butxaca i en treia la meva arma letal, ella no era conscient del tot de la situació. No podia ser que el seu amic l'hagués clavada d'aquella manera. Gràcies Nostradamus, però qui la va clavar vaig ser jo. Al mig del seu ventre d'escaladora. La pastanaga no va aguantar la tensió, però el mal ja estava fet. La sang taronja de l'esbudellada va vessar i es va escolar entre les pedres de la terrassa d'aquell bar. La seva melena no tornaria a bellugar-se per deixar al Sol posar-se sobre el seu clatell.

La tercera va ser més complicada. Fritos era un tipus dur, un d'aquests bàrmans que si t'embriagues més del compte et tira plaça enllà. Li passaria la mà per la cara a Moe al concurs de tir de Barneys. I sempre treballava. El seu bar, el nom del qual no anomenaré per no delatar-ne la identitat, estava allà mateix sempre, sense moure's de lloc, amb les campanes per barret que mai arribaven a tocar a morts. Ni ho van fer perquè va morir lluny d'allà, en el moment menys esperat i amb massa testimonis per deixar la meva identitat icognoscible. Efectivament, sóc el passarell, aquell homenet de baixa estatura i moviments ràpids que una nit de Festa Major va deixar el testimoni d'un crim nauseabund, l'olor del qual no abandonaria mai més aquest indret si no fos que, per sort o per desgràcia, la Festa Major també s'acaba, i amb ella l'Escenari del Parc. Era la nit de la Tomatina, després del Musical, quan em vaig quedar sorprés per la presència dalt de l'escenari d'un grup de joves que feien balls dels que a mi no m'agraden. I si no m'agraden m'enfado i intervinc. Se'n diu mala hòstia. I sentit estètic. L'estètica de matar dalt l'escenari em va poder. En un moment de desorientació, que ningú no ballava, em vaig colar pel darrere de l'escenari, pastanaga en mà vaig creuar amb gambades de gasela (amb saltirons de colibrí segons els testimonis) els 200 metres d'amplada d'aquest i vaig deixar Fritos estès a terra. Els Doritos són més bons.

Aquella nit era la meva. Sentia l'olor de la mort entre la multitud. De fet la vaig veure cara a cara. Una llambregada va ser suficient per detectar, entre la multitud, com li brillaven els ulls a Redrum. Ahhhh... el Team Rocket. Sempre tant amics. No podia deixar que els que van omplir de blaus la meva cosina l'any anterior se sortissin amb la seva. Quedaven dos membres de l'equip en dansa i jo era el més adequat per acabar amb les seves vides. Però això serà després. En aquell moment, després de la llambregada, vaig sentir una pujada hormonal de la seroassassina, l'hormona dels assassins en sèrie. M'hi vaig aplicar, i amb quin art! El meu costum de menjar-me la pastanaga després del seu ús exitós em va dificultar la feina. Però Sergei estava allà, així com alguns dels que ell considera els seus amics però que no ho són tant. Un copet a l'espatlla d'una bona amiga va ser suficient per activar la meva adrenalina. Allunyant-me de la seguretat de la barraca de l'Ateneu, on tothom sabia que Redrum era persona non-grata, vaig treure el paper de vàter i li vaig saltar el coll sortint d'entre la multitud. Va ser ràpid, net. Ningú no se'n va adonar llevat d'ell, jo i la seva "amiga". Amb amics com aquest, qui en vol, d'enemics?

 Estava en ratxa, em sentia com un Déu malgrat la meva aparença esgarriada. Ningú no podia amb mi. Era massa ràpid per la nit de Moià. La ferum de la festa es feia més i més insuportable a mesura que l'olor dels combinats regurgitats es mesclava amb la putrefacció dels cadàvers. Però aquest no havia de ser el darrer. El Tito Mc va cometre la imprudència de deixar-se caure pel meu territori. Quin error. I més amb aquest nom. El Tito Mc. Em van venir unes ganes enormes de matar-lo. Ho havia de fer a l'engròs, utilitzant la Gran Pastanaga de l'Apocalipsi, però no hi era. No hi havia hortets a la vora, ni globus d'aigua ni res que s'hi assemblés. Només disposava de la meitat del paper de vàter que havia sobreviscut a la mort anterior i que no m'havia pogut menjar a causa de la indigestió que aquest paper clorat provoca. Si almenys hagués estat de producció ecològica... Empès pel meu ànim rebel, de no deixar titella amb cap, com dirien els espanyols, em vaig posar mans a l'obra. Aquest cop no va ser un fals amic si no un amic de veritat. Però no era amic seu si no meu. Si no te'n pots refiar dels teus amics, encara menys dels del teu assassí. La senyal estava donada, i el cop va ser fulminant. Amb el temps que cau un llamp el paper li va rodejar el coll deixant el cos per un cantó i el cap rodolant fins als peus del tècnic de so. El piiiiii de l'acoblament va ser instantani, l'única prova aquest cop d'un assassinat sigil·lós.

 Anar a dormir va ser una tortura, desitjava vessar més sang, però no la meva, si no la de la meva nova víctima. Entre l'espasa i la paret, era l'objectiu de Redrum Rocket i assassí d'Andrei Chikatilo Rocket, l'assassí més covard del killer. Un sagal que no sortia de casa. Pitjor que Alabaus, perquè a més a més, havia matat. Segurament de manera covarda i bruta. Entre Team i Rocket no hi ha excusa possible. O els mates o et maten. O ambdós. I així va ser. L'1 a 0 va ser una punyalada. Coi de Benzema, no podia començar pitjor la Supercopa. Però jo tenia la certesa que seria una gran nit. El concurs de curts era la meva esperança. Tota una xarxa d'espionatge disposada per rebentar l'anus roquetil estava disposada al meu servei. Tot estava controlat. Llevat el fet que, covard de Redrum, no hi era. Els seus amics presentaven un curt i ell no hi era! El team roquet croquetejava. No podia ser. La covardia d'Andrei era coneguda, però Redrum no podia caure tant baix. I no va caure baix, va caure mort. La xarxa va detectar la seva posició. Era mirant la Supercopa al Casal, un antro de mala mort situat sota les ruïnes d'un vell teatre. Un lloc ple d'immigrants i prostitutes. Un assassinat rere l'altre em demostrava que la xarxa d'amics s'ha de cuidar. Animat pel primer gol de Villa, vaig decidir que era la meva, no podia deixar passa l'oportunitat. Nostradamus se'm va aparèixer i em va avisar. Cinc minuts i deu farà un gol. Corrent tant i com em permetia el meu cos torturat pels dies d'espionatge a Castellterçol vaig arribar just a temps. Una passada amb profunditat permetia a Messi encarar Casillas. No tenia pastanaga. No calia perquè al meu assassí només el podia matar amb paper de vàter. I així ho vaig fer. El seu guardaespatlles, un altre amic entre cometes, no va dubtar a destinar tots els seus esforços en celebrar el prodigiós gol. Un gol letal. Tots dos drets a terra, jo dret dalt del banc on havien estat asseguts. No es van ni adonar de la meva presència. El cap de Redrum rodolava entre els espectadors espaordits. Vaig fer una cerveseta amb el seu cos per celebrar la tranquil·litat que em conferia tenir el meu nou assassí a ses Illes i vaig tornar a veure plàcidament una segona part de merda.

 I així va arribar el final dels meus dies. Andrei va lligar caps i es va adonar que arribava la seva hora. Aprofitant-se dels meus compromisos socials va sortir de casa quan jo no el podia seguir i, vestit amb una perruca ridícula que li conferia immunitat en el dia festiu, la Mare de Déu de l'Ascensió, Déu ens agafi confessats, va matar a traïció els altres dos supervivents. Hi vaig anar tant aviat com m'ho van permetre, però em vaig trobar amb un inconvenient. Al meu cap no hi havia la perruca pertintent. Altra vegada els meus amics sí que em van ajudar a cobrir-me les espatlles,però va passar el més inesperat. El meu assassí, veient la possibilitat que Andrei s'arribés a Menorca per liquidar-lo, va tenir un atac de tremolor i es va matar per deixar la situació en forma de combat cos a cos, permetent que Andrei em pogués matar amb les mateixes armes que jo a ell. Complicat: tots dos coberts amb perruques no hi havia manera que les pastanagues penetressin la cuirassa. Però a les dotze vencia el termini, les perruques s'havien de desactivar després del Sopar Jove. Ell va fugir abans. Armat amb globus d'aigua i escortat per tot un Team Rocket que després de veure-ho molt cru havia vist com per sorpresa un dels seus membres havia arribat amb gran covardia a la final i es decidia a participar en bloc d'un assassinat desigual, Andrei es va acostar a un Carrotim Carrotam desprevingut, amb el pendent en contra, amb el llum en contra, però anant a la mort de cara amb orgull i valentia. Amb l'avantatge que li conferia que estigués encegat pel fanal de Rafel de Casanovas, em va deixar anar una pluja de bombes que em van deixar empapat de dalt a baix i ben moribund. Abans de caure, però, vaig tenir temps de liquidar-lo amb el mateix procediment, però ja era massa tard. Andrei va ser coronat vencedor pòstum del Killer 2011, revalidant el títol del Team Rocket davant la passivitat de la comunitat internacional que ara veu, preocupada, com la bola es va fent cada cop més grossa.

divendres, 9 de desembre del 2011

Necrològica

EL CLARINETISTA DE MOIÀ

Conta la llegenda que l'any 2011, o una mica més tard, hi va haver una gran baixa de població en el poble de moià. La gent atemorida per aquella matança es quedava a les seves cases sense sortir per no caure víctima dels assesins. El poble estava desolat, brut, pudent i ple de besties inmundes. Però un jove anomentat Fullaraca va decidir sortir de l'amagatall i enfrontar-se als temibles assesins.
Fullaraca tenia un poder, o millor dit, un dó que el podia ajudar a canviar la situació, LA MÚSICA. En Fullaraca tenia en el seu poder una arma més eficaç que una pistola o un gavinet, tenia el seu Clarinet màgic que feia sonar una música celestial. El jove Fullaraca es va posar a rondar per tot el poble tocant el seu clarinet i la gent en sentir aquella música sortia de les seves cases i s'animaven a la festa fins que tota la gent del poble estava reunida a la plaça ballant i cantant al ritme de la música del jove clarinetista, semblava que la por havia deseperagut, pero els farotges assesins no descansen, les forces obscures eren més perilloses que mai, s'havien reunit totes per acabar amb aquell gest de bondat de part del jove noiet, i amb les ultimes forces que els  quedaven, els malvats assesins van llançar la ultima granada a en Fullaraca...Desprès de la grandisima explosió
, Fullaraca va morir deixant al poble el seu clarinet màgic. Des de aquell dia cada any es celebra la mateixa festa amb molta música i alegria, commemorant al salvador del poble, Fullaraca, o com tothom l' anomenà des d' aquell moment... El clarinetista de Moià.