Necrològica de Safanòria

És negra nit. La jornada ha estat dura, recollida de material del festival després de poques hores de son, una àrdua venda de samarretes i revistes sota l'inclement sol de juliol, dinar familiar, més feina ateneuenca i finalment projecció de cinema. Un se sent realitzat després d'haver sobreviscut un dia sencer a cara descoberta i passejant sense por a la mort malgrat sentir-la tant propera. Toquen les dotze i en breu la pel·lícula s'acaba. Podem dir que hem sobreviscut 24 hores? Ben bé, ben bé, no, el joc va començar a les 3... Només queda arribar a casa i dormir, que demà ben d'hora me'n vaig lluny a descansar mentre els altres participants es maten entre ells. La victòria és meva. Però al sortir de l'Ateneu les coses comencen a girar massa ràpid, els engranatges de la inel·ludible tornen a estar en marxa. Sento presències estranyes en el camí cap a casa. No són Nyetas ni quillus vulgaris, són canalla. A les dotze tocades. Quins pares els poden deixar sortir a aquestes hores de casa? A les nou al llit com tothom!

S'activa l'instint de supervivència. Giro pel carrer de les cabretes, baixo al Celler, entro al labavo després de demanar permís a un cadàver que hi ha treballant a la barra i em faig amb un bon fragment de paper de vàter. En cas de tenir un cos a cos, cal anar previngut. La gent em mira com qui veu una ombra. La meva presència s'esvaeix, però sé que sóc més fort que el meu botxí. Sóc el guanyador, és el meu destí. He nascut per això. Jo a néixer no portava un pà sota el braç, hi duia una pastanaga.

Amb el meu paper de vàter enfilo cap a casa meva, però per la porta del darrere. Lamentablement està tancada. NO hi ha ni una escletxa pels lladres. Aquests temps d'infortuni fan que tots prenguem massa precaucions. Casa meva és una fortalesa, també per mi. Demano socors als meus cosins. Dormen. En un pis a Barcelona uns, els altres a Girona. Em sento indefens. No tinc bateria al mòbil. I he d'anar a dormir d'hora, demà a les set carretera i manta i deixaré al botxí enrere... Em dirigeixo a la porta de casa. Està entreoberta. Faig el cor fort. Guanyaré. L'obro de bat a bat i allà no hi és. El meu botxí no està al replà. No. Està darrere la porta que acabo d'obrir. De sobte, enmig de la foscor s'abalança sobre meu i em llança a terra. Hàbil, amb un gest instintiu, desvio la primera estocada. Però a la mà ja hi tinc taques carbasses. Reacciono, busco en la foscor el meu botxí però ja està sobre meu. Sento una penetració vegetal en l'abdòmen. I una altra. I una altra... Això és acarnissament. La condemna serà més llarga, el pecat més gros, la sang taronja així ho corrobora, pel carrer del Forn baixa un riu taronja que porta una mala nova. El futur guanyador ha mort abans de començar a matar. Safanòria é morta. Habemus cadàver. El carrer del Forn plora la meva mort. Tornaré.